En la vida no hi ha amor, no com ho entenem els éssers humans. Hi ha integració, una paraula menys poètica, potser, però capaç de sostenir amb èxit tot l’entramat vital. En essència, la integració consisteix en un conjunt de regles que els individus d’una espècie han de seguir per a assegurar la preservació del sistema social al qual pertanyen (i en un altre nivell, regles que les diferents espècies han de seguir per a assegurar la preservació de l’ecosistema social que les acull a totes elles, en última instància tot el planeta). No poden resistir-se a elles, o no els resulta fàcil ni convenient fer-ho, perquè el contrari seria posar en perill la seva pròpia vida. Les regles vénen gravades en els seus gens, cert, però no són una imposició. Ells mateixos van ajudar a crear-les. En la vida, individus i grups estan lligats per relacions d’interdependència codificades en el més profund del seu ser, que es converteixen en les unes o les altres normes de comportament segons el context. La resistència a aquestes normes és possible, però té un preu. Sent en la seva major part el resultat de l’atzar (mutacions), es cobra moltes vides (la majoria de les mutacions acaben amb la mort prematura de l’ésser viu). La resistència és, d’altra banda, necessària. Sense ella els sistemes socials no podrien ajustar la seva regulació interna a les demandes d’un entorn canviant. Gràcies a ella, individus i sistemes socials s’adapten i evolucionen.
Les regles integradores són sòlides perquè estan exposades a un control de qualitat molt ben dissenyat, un filtre evolutiu anomenat selecció natural. Els canvis són lents i no sempre tenen èxit. Comencen amb alguns individus mutants que introdueixen noves pràctiques en un sistema que continua funcionant amb les regles antigues. El seu repte és amplificar una nova manera de ser i fer sense carregar-se massa aviat al sistema que els dóna recer. L’ímpetu per un canvi ràpid pot portar a la destrucció de tots, mutants inclosos. La lentitud a fer-ho pot ser igualment catastròfica, especialment en el cas de canvis externs molt ràpids. Tenir èxit és una qüestió de manejar bé els temps, de sostenir tant com sigui necessari un acoblament útil entre dues maneres de ser i fer que sol acabar amb la desaparició d’una d’elles. Abans de carregar-se el vell sistema els nous han d’afermar la seva posició, desenvolupar nous processos i estructures que serveixin no sols per a ells, sinó per a tots. En tot aquest procés, la col·laboració dels uns i els altres és fonamental.
I no, no hi ha amor en aquests processos, no com ho entenem els éssers humans, és només integració, una força que acompanya a la vida des dels seus inicis. I amb tot, la vida és una història d’èxit, fascinant, enamorant. Els individus tendeixen a diferenciar-se no sols a conseqüència de mutacions, també com a resultat de les seves experiències. L’atzar els porta a estar en llocs diferents, en els quals es troben amb individus i objectes diferents. Les regles codificades en els seus gens ens els diuen exactament com han de respondre, una certa variabilitat en la resposta és possible, fins i tot en éssers tan minúsculs com un bacteri. Amb el temps, la vida de cadascun d’ells és diferent a la d’altres membres del seu grup o espècie. Una resposta individual nova, amplificada per altres membres del grup, pot introduir una nova manera de fer les coses. Tal vegada la novetat no passa a la següent generació, tal vegada sí.
Sí, en la vida cada individu és diferent, cada individu desenvolupa una identitat i voluntat pròpies, cada individu “somia” amb un món en el qual el seu ser ocupa un espai propi, en el qual és acceptat, reconegut, respectat per aquells que li acompanyen en el seu viatge. La qual cosa no és fàcil d’aconseguir, perquè en la vida no hi ha amor, només diferenciació i integració. La vida ens permet diferenciar-nos, ens permet ser el que podem/volem arribar a ser, però ens obliga a integrar-nos, i a la vida no li importa que respectuosa amb cadascun és aquesta integració, només el preocupa que les regles siguin sòlides i passin el filtre evolutiu. Deixa als individus guanyar-se el respecte o la posició que creuen merèixer, i els permet per a això participar en un joc d’influència mútua que, en realitat, està esbiaixat per alguna cosa que els humans cridem poder, alguna cosa que decanta la balança de la influència cap als més poderosos, alguna cosa que casualment o causalment no es distribueix per igual entre tots els individus. Clar que la vida no determina totalment les fonts de poder, almenys no per a totes les seves criatures. Ni tampoc diu com afrontar aquests jocs d’influència. Competir amb altres individus per una posició és certament una opció, de la qual la vida ofereix nombrosos exemples, però també ho és cooperar i no falten exemples que així ho mostren.
La integració requereix en molts casos acordar més capacitat d’influència, més poder, als individus més forts, més hàbils, més intel·ligents, als individus millor dotats per a assegurar que el sistema manté la seva integritat fins i tot davant situacions que poden arribar a ser molt adverses. I no, no hi ha amor en aquests processos. Només un poderós desig de sobreviure, de perseverar en el seu ser i seguir endavant. Per això, la vida no té problemes a assignar les millors tasques i els millors recursos als individus més poderosos, tot per a assegurar-se que seran ells els qui transmetran els seus gens a les següents generacions. A la vida no li importa quin pot ser el destí d’un individu concret, però s’esforça com ningú a assegurar un bon futur per a un sistema social que acull desenes o milers d’individus. Si el sistema no sobreviu, tampoc el farà cap d’ells. Qui podria jutjar a la vida per actuar així? La vida ens permet diferenciar-nos, ser el que volem ser, però ens obliga a integrar-nos, a seguir les regles que garanteixen la supervivència dels sistemes majors dels quals formem part, en última instància les regles que mantenen la vida en tot el planeta. No serà aquesta exigència tal vegada un acte d’amor?
No, en la vida no hi ha amor, només diferenciació i integració, influència i poder. I amb tot, no és la vida qui decideix les fonts de poder, no és ella qui diu qui ha de tenir poder ni quins privilegis han de tenir els poderosos. No és la vida qui decideix com dur a terme la integració, ni quins límits cal posar a la diferenciació. De tot això s’encarrega l’evolució. La vida només es preocupa d’assegurar-se que els sistemes vius superen aquesta prova. En la vida el poder és una eina per a facilitar la integració, sí, però també ho és per a assegurar que la diferenciació respecta la voluntat dels individus d’aconseguir el seu potencial, d’arribar a ser tot el que poden ser. Els individus tenen poder per a afirmar-se a si mateixos, per a qüestionar el sistema i intentar canviar les seves regles. El sistema permet tot això que, en última instància, és la base de la seva capacitat d’adaptació i de la seva possibilitat d’evolució. Però manté suficient poder per a posar límits i assegurar-se que l’autoafirmació individual no ho destrueix. No sempre ho aconsegueix, com sabem. Per això, la vida es diversifica, crea contínuament noves espècies, nous sistemes. “La vida crea (contínuament) les condicions per a sostenir la vida”.
La vida s’ocupa de la vida i, per tant, de tots els éssers vius. Ha creat les eines perquè qualsevol sistema viu pugui florir: diferenciació i integració, influència i poder, competició i cooperació. Però no és ella qui diu com utilitzar-les, deixa a cada sistema viu que segueixi el seu propi camí, que troba la seva manera de ser i prosperar. Alhora que li adverteix que vagi amb compte, que utilitzi aquestes eines amb saviesa. En cas contrari, no passarà el filtre evolutiu, i desapareixerà. Alguns éssers vius compten amb una valuosa eina addicional: la consciència. I amb ella, la possibilitat de crear regles que desborden a la mateixa vida, que conformen un àmbit nou al qual els humans diem cultura. La vida reconeix i accepta aquestes regles encara que en alguns casos, en molts llocs i moments de la història, han portat a la mort a milers o milions de persones. Amb les seves noves regles l’ésser humà ha prosperat com mai abans havia fet cap altre ésser viu, o almenys això és el que ell creï. En realitat, la integració a través de les regles culturals està resultant bastant difícil, entre altres raons perquè la diferenciació és cada vegada major, l’autoafirmació individual està trencant tots els límits, l’ètica (entesa com a conjunt de regles culturals amb una gran capacitat integradora) està sent fortament qüestionada, la competició per imposar una determinada visió del món està aconseguint nivells molt alts de bel·licositat (fins al punt de parlar de guerra cultural).
Abans de res això, la vida no fa res, no té el poder de canviar res. Només pot repetir una vegada i una altra que la competició i la cooperació són dues formes vàlides d’afrontar les nostres relacions, que ambdues contribueixen a una bona integració sempre que la cooperació no anul·li la voluntat d’autoafirmació individual, no anul·li el poder dels individus per a diferenciar-se i arribar a ser tot el que poden ser; sempre que la competició no superi uns certs límits com el respecte per qui és diferent, el respecte per la seva vida i pel seu dret a una vida digna. Integrar el diferent és el principi i essència de la vida, és el que la vida és. És el que moltes tradicions han anomenat Amor. La Consciència, per part seva, és el camí cap a l’Amor, però tractant-se d’un camí llarg, als éssers humans ens queda encara bastant tros per recórrer.
