Una pràctica taoista per a líders emocionalment competents!
Algunes teories recents defineixen la ment com el procés de regular el flux d’informació i energia que recorre tot sistema viu. En un ésser humà aquesta regulació està, en gran part, automatitzada a través de dispositius homeostàtics com ara el metabolisme, reflexos, impulsos i motivacions bàsiques, el sistema immune, emocions i, en un altre nivell, patrons cognitius, afectius i de conducta que hem anat desenvolupant al llarg de la nostra vida. Òbviament poder respondre de manera automàtica a les diverses situacions que ens presenta la vida té molts avantatges, incloent-hi una despesa energètica habitualment més petita i certa garantia d’èxit. Malauradament, també té inconvenients que cal abordar. En situacions de gran complexitat (tècnica, social, emergent) les respostes automàtiques no són de gran ajuda, ja que es necessiten respostes diferents i creatives. Davant aquesta dificultat la vida ha posat a la nostra disposició un altre dispositiu, la consciència, amb el qual podem revisar les regles amb les quals operen aquests mecanismes automàtics i, en alguns casos, canviar-les per generar respostes més efectives.
Aquesta possibilitat de canvi conscient afecta principalment els patrons cognitius, afectius i de conducta esmentats anteriorment, és a dir, la nostra manera de pensar, sentir, fer i relacionar-nos amb altres persones i amb el món. Aquests diferents patrons o maneres de ser són el resultat de característiques hereditàries (regles codificades genèticament) i d’interaccions repetides amb altres persones i amb l’entorn, gràcies a les quals, no només afectem les regles biològiques (epigenètica), sinó que també introduïm en el nostre ésser un bon nombre de regles culturals (apreses). A través de la consciència podem posar intenció i atenció en algun aspecte de qui som, observar com ens afecten aquestes regles i, en cas de considerar que podem fer-ho millor, iniciar un procés de canvi que no acostuma a ser senzill i que requereix coneixement, temps i esforç. Pensar, sentir i comportar-se són, d’altra banda, activitats estretament relacionades entre si. Els patrons de pensament afecten com sentim i ens relacionem, però també a l’inrevés, la nostra manera de relacionar-nos afecta la manera en què pensem i sentim. Un procés de canvi conscient implica fer alguns canvis en la nostra manera de pensar que possibilitin modificar la nostra manera de fer, sentir i relacionar-nos, amb la qual cosa es reforçaran o corregiran els canvis en la nostra manera de pensar i així successivament fins a fixar una nova resposta.
Només des de la comprensió dels paràgrafs anteriors podem entendre el principi No Mind, tan important en el zen i el taoisme, i, a parer meu, tan valuós per a aquelles persones que encarnen rols de lideratge en una societat com més va més complexa i incerta. Si, com diem, tot el que fem és mental, tot és regulació, llavors, com podríem deixar la ment de costat, com afirmen aquestes escoles? Òbviament no podem prescindir de la ment, però sí que podem fer que els processos reguladors (de pensament, sentiment i comportament) segueixin altres regles. I és precisament això al que es refereix el principi No Mind, advertint de la importància de basar la nostra relació amb altres persones i amb el món en regles que no estiguin tan influenciades per una cultura, que, en molts casos, sosté diferents formes d’opressió, dominació, discriminació i, en última instància, de violència. Estereotips i prejudicis (regles de pensament) ens impedeixen acollir les persones com són, la qual cosa ens mena a emetre judicis ràpids i poc contrastats sobre la bondat o maldat de les seves accions, oblidant o ignorant que no ens correspon a nosaltres decidir què està bé i què està malament i que, en fer-ho, tirem pedres sobre la nostra pròpia teulada.
Dividir les persones en bones i dolentes, ens diu Arnold Mindell en el seu llibre Sentados en el fuego, ens obliga a ocultar parts de nosaltres mateixos, a no mostrar-nos completament per por a què diran, a actuar des del prejudici i no des del que realment sorgeix en aquest instant; en última instància, a reprimir o fer callar a les persones que gosin recordar-nos el que també som. Els éssers humans gastem molta energia en totes aquestes coses, sense adonar-nos que la necessitem tota per viure el moment, cada moment, plenament. No Mind és una invitació a afrontar cada moment com si fos únic, sense regles prèvies que ens distreuen i desgasten, que consumeixen la nostra energia i que ens fan perdre oportunitats. En lloc d’afrontar una diferència des d’idees preconcebudes sobre el que està bé o està malament, sobre el que és veritat o no ho és, No Mind ens convida a deixar que aquests conceptes emergeixin per si sols en el procés, ens convida a confiar en la saviesa de la natura, en la seva capacitat per mostrar-nos les respostes quan estem preparats per rebre-les. Amb una ment oberta no resulta difícil entendre, per exemple, que bons i dolents no són més que rols en un procés que requereix tots dos per manifestar-se com el que realment és, i que gràcies als ‘dolents’, gràcies als que qüestionen i es resisteixen a les regles, els sistemes socials aprenen, milloren i es fan més adaptatius.
En relació amb el món dels equips i les organitzacions, No Mind ens convida com a líders a acollir qui es mostra diferent, qui amb la seva manera de ser, pensar o fer qüestiona el nostre ésser, el nostre poder o el mateix ser i fer de l’equip i de les persones que el formen. En comptes d’utilitzar aleshores el nostre poder per fer callar ràpidament una veu que en altres circumstàncies (amb les nostres regles habituals) no dubtaríem a titllar d’insolent, No Mind ens demana observar i esperar, deixar que les coses es desenvolupin per si soles en tota la seva amplitud. Ens demana no evitar la tensió ni silenciar un conflicte de què tant podem aprendre. “No hi ha res pitjor que entrar en conflicte amb el conflicte”, ens adverteix Mindell. Podem sentir-nos inclinats a voler resoldre al més aviat possible alguna cosa que necessita el seu temps per ser expressada i assimilada. Si en lloc d’actuar així, ens limitem a estar presents i atents al que sorgeix, a escoltar per igual els que tenen poder i els que no en tenen, els que actuen en consciència i els que es deixen arrossegar per la seva inconsciència, el que anomenem conflicte es converteix en llavor d’aprenentatge i saviesa.