Una mirada integral del conflicte

Conflicte en Sistemes Vius (1)

En tot sistema viu social existeix una tensió inherent deguda a la presència de dues forces oposades que actuen sobre els seus membres. El propòsit de tot sistema viu és continuar viu, mantenir i si és possible millorar la seva autonomia, la seva capacitat per a obtenir la informació i energia que necessita el seu entorn. Aquest propòsit, implícit en la seva pròpia constitució com a sistema viu, comporta una voluntat d’afirmació de si mateix, una voluntat de fer tot allò que estigui al seu abast per a continuar viu i preservar la seva identitat. Ara bé, aquesta voluntat d’autoafirmació no és exclusiva dels individus que conformen un sistema social, està igualment present en el sistema com a totalitat, perquè també és un sistema viu. Tots dos, individus i sistema, busquen perseverar, mantenir la seva identitat, millorar la seva autonomia i benestar. Així que, d’una banda, el sistema exerceix una pressió sobre els individus perquè els seus comportaments es coordinin i s’acomodin a les seves necessitats. D’altra banda, cada individu, com a sistema viu i autònom, actua o pretén actuar des de la seva pròpia voluntat, des de la seva pròpia necessitat de perseverar en la seva ser i afirmar-se en la seva identitat, la qual cosa no sempre coincideix amb la necessitat integradora del sistema. Aquestes dues forces (autoafirmació individual i integració social), presents en tot sistema viu social, des d’una colònia de formigues fins a un grup d’éssers humans, solen xocar entre si generant una tensió en el sistema que els individus perceben com a pròpia.

En el seu desenvolupament evolutiu, els sistemes socials s’han anat fent cada vegada més complexos creant estructures amb més nivells organitzatius i major diferenciació en tasques i processos. Aquesta diferenciació és el resultat de les interaccions entre els individus del sistema, que al seu torn no poden evitar veure’s afectats per ella (causalitat circular). La seva capacitat expressiva augmenta amb l’aparició de noves posicions socials, al mateix temps que la creativitat associada a la seva voluntat d’autoafirmació els porta a proposar contínuament millores i canvis que enriqueixen el mateix procés de diferenciació. En ocupar una posició social adequada a la seva identitat, un individu no sols desenvolupa el seu potencial expressiu, com recompensa per la seva contribució també rep del sistema els recursos que necessita per a la seva supervivència i benestar. En un sistema social prou diferenciat per a acollir (gran part de) la diversitat individual, i prou integrat per a cobrir totes les funcions que necessita per a mantenir la seva autonomia i benestar (el que afavoreix el benestar de tots els seus membres), a penes existiria tensió social (tema de moltes utopies). En la pràctica, no obstant això, cap sistema social ha sabut resoldre completament aquest problema, segurament perquè sense una mínima tensió estructural els sistemes vius perdrien gran part de la seva capacitat adaptativa.

La diferenciació estructural en un sistema viu inclou posicions que impliquen la realització de millors tasques (lligades a l’èxit reproductiu i allunyades del perill exterior) i que porten assignades més i millors recursos. Seguint la seva voluntat d’autoafirmació els individus tracten d’ocupar les posicions més avantatjoses, la qual cosa els porta inicialment, i ocasionalment, a competir entre si. En molts casos la competició és simplement el mateix joc d’interaccions i influència mútua que es dóna en tot sistema social, i pel qual alguns individus acaben ocupant una posició més avantatjosa. La competició, en la qual intervenen factors com la grandària, l’edat, la intel·ligència, etc., existeix només mentre és necessari decidir alguna cosa, i acaba una vegada que es pren la decisió. En la mesura en què tots els individus participen per igual en aquest joc, aquests sistemes socials es diuen igualitaris (és el cas, p. ex. de les abelles). En molts altres casos, la competició sí que implica enfrontaments directes entre individus pels quals uns guanyen i altres perden. El combat acaba quan una de les parts fa algun gest que s’identifica amb submissió. En aquest moment, l’altra part se sap guanyadora i passa a comportar-se de manera dominant amb qui va ser derrotat. El resultat d’aquests combats és la creació d’una estructura social vertical que es coneix com a jerarquia de dominancia, i que s’utilitza per a distribuir les posicions i els recursos del sistema entre els seus membres (és el cas, p. ex. de les vespes del paper).

És important assenyalar que la competició en sistemes vius és en tots els casos parteix d’un procés la fi última del qual és mantenir la integritat del sistema, facilitant el repartiment de tasques i la distribució de recursos. Sigui a través de formes d’influència suau, com les que trobem en sistemes igualitaris, o a través d’enfrontaments directes que desemboquen en relacions de dominació/submissió habituals en sistemes jeràrquics, la competició sempre acaba amb la creació d’una estructura organitzativa, més o menys horitzontal/vertical, que afavoreix la integritat i efectivitat del sistema, del qual finalment es beneficien tots els individus. En sistemes igualitaris, la competició dóna pas a una cooperació sòlida entre els seus membres. En sistemes jeràrquics, per contra, és habitual que es generin conflictes ocasionats pel poder. Tanmateix, i això és un punt important del qual ens hem allunyat els éssers humans, els conflictes en sistemes vius “estan ritualitzats per a minimitzar lesions i evitar la mort. La selecció natural, afirma Marinoff (2014), ha afavorit una enorme varietat de ritualitzacions de conflicte el propòsit del qual és mantenir l’ordre social”. En sistemes vius, la competició té, per tant, unes regles molt clares que imposen límits al que poden fer les mateixes contendents. No consisteix en cap cas a vèncer i destruir a l’adversari. Al contrari, igual que la cooperació, la competició respon a una estratègia evolutiva per a facilitar la coordinació i integració d’un sistema exposat a la dispersió de voluntats individuals que poden destruir-lo.

Conflicte en Sistemes humans

D’acord amb nombrosos estudis, tot sembla indicar que les primeres tribus d’éssers humans eren bastant igualitàries. Probablement existia alguna forma de diferenciació vertical, amb posicions de més valor o prestigi, com a cap de clan, xaman, diversos tipus de líders (guerrer, cercador, organitzador, etc.), però les persones no arribaven a elles després d’una dura competició per veure qui era el més fort, sinó com a resultat d’interaccions de cooperació i influència en les quals els individus mostraven i valoraven el seu major o menor acompliment en la realització de les tasques. Els qui finalment ocupaven aquestes posicions estaven al servei del grup i, encara que la seva elecció podia ser motiu d’orgull i comportava alguns avantatges, també havien d’assumir pesades càrregues i obligacions.

En algun moment de la història (que molts estudiosos situen en el Neolític, quan alguns grups de caçadors-recol·lectors domestiquen animals i plantes i generen, sense proposar-l’hi, un excedent econòmic que permet una major diferenciació del treball i l’aparició de les primeres classes socials) (2) ocorre un canvi fonamental quant a la manera d’organitzar i estructurar les comunitats humanes (un canvi que ha resultat ser crític per a comprendre la persistència i duresa del conflicte en sistemes humans). Un dels fets més rellevants és l’aparició en aquella època de jerarquies de dominància de tipus grupal, per les quals determinats grups amb unes certes característiques (sexe, ètnia, edat, classe social, etc.) ocupen posicions de major poder i estatus en el sistema social. Fins a aquest moment, en tots els grups humans les jerarquies de dominància havien estat individuals, igual que ocorre en la resta de sistemes vius. Amb aquest nou model de dominància, les possibilitats d’un individu per a accedir a determinades posicions socials ja no són causades per les seves capacitats o mèrits, sinó per la seva pertinença a algun dels grups amb més estatus. Resulta interessant notar que aquesta situació es manté encara en l’actualitat, malgrat tots els esforços per establir el mèrit individual com a principal porta d’accés a les diferents posicions de l’estructura social.

En segon lloc, els grups amb més poder van començar a acaparar privilegis que es negaven a la resta de grups. I per a defensar els seus privilegis no van dubtar a utilitzar tots els mitjans al seu abast, podent arribar a extrems d’enorme violència i brutalitat. De nou, es tractava d’una cosa inèdita que mai abans s’havia donat en sistemes vius socials, tampoc en els primers grups humans. Recordem que en sistemes vius, les jerarquies de dominància són el resultat de processos autoorganitzats en els quals participa tot el sistema, tenen com a fi facilitar els processos de coordinació i integració, estan subjectes a canvis continus amb els quals assegurar la seva capacitat adaptativa, i són poc inclinades als abusos de poder. Amb l’aparició de les primeres jerarquies de dominància grupal van desaparèixer moltes de les característiques que donaven sentit evolutiu a les jerarquies de dominància naturals. De la dominància es va passar a la dominació. Per a mantenir el seu poder i els seus privilegis, els grups poderosos no sols van recórrer a la força, creant i mantenint una classe guerrera privilegiada la funció de la qual no era tant la defensa del sistema com la defensa dels qui el governaven. També van crear i van difondre tot un conjunt d’idees amb les quals justificar i legitimar la seva posició dominant, la seva poder i els seus privilegis. Aquestes idees van aconseguir instal·lar-se en tots els grups socials a través de l’educació i d’estrictes pràctiques de socialització. El resultat de tot això va ser que els sistemes socials basats en la dominació es van allunyar de la vida, van perdre la seva capacitat per a autoorganitzar-se i adaptar-se a noves situacions, van deixar d’ocupar-se del benestar de tot el sistema provocant contínues rebel·lions entre les parts més desfavorides, i es van fer cada vegada més insostenibles, havent de recórrer a la guerra amb altres pobles veïns per a obtenir l’energia i els recursos que necessitaven. Un balafiament insostenible en el temps i amb conseqüències terribles per a moltes persones.

L’aparició de sistemes de dominació va alterar també les relacions d’influència i competició que, fins llavors, havien mantingut en l’esfera individual i amb uns límits clars imposats pel mateix sistema. Mentre que en els sistemes vius socials la competició forma part de tot un conjunt d’interaccions que, en la majoria dels casos, són de tipus ritual i tenen com a finalitat afavorir la integritat del sistema, sota les noves regles culturals dels sistemes de dominació, individus i grups van desenvolupar formes de competició i influència que podien arribar a ser extremadament violentes, incloent-hi la tortura i la mort atroç de qui deixava de considerar-se un adversari per a convertir-se en un enemic. El respecte per la vida i la dignitat de l’altre, a qui fins llavors es reconeixia com un membre més d’un sistema social que se sostenia amb la contribució de tots, deixa de ser un límit insuperable en un sistema en el qual la competició té com a únic objectiu guanyar i, si és necessari, destruir a qui s’atreveix a qüestionar o amenaçar el que som o volem ser. La ruptura dels límits naturals de la competició (el respecte per la vida i la dignitat de l’altre des de la comprensió que la seva participació és necessària per al bon funcionament d’una totalitat que ens inclou a tots) ha tingut, i continua tenint, conseqüències terribles per als éssers humans i les seves comunitats.

Unes estructures que afavoreixen a determinats grups en detriment d’uns altres, un conjunt d’idees i pràctiques socials que sostenen aquestes estructures, una competició sense límits per defensar o qüestionar diferents maneres de ser i de fer, aquest és el llegat d’uns sistemes de dominació que, encara suavitzats en l’actualitat en sistemes formalment democràtics, encara no han estat capaços de bandejar moltes de les seves insidioses regles. Comprendre aquest llegat és fonamental per a comprendre les causes de qualsevol conflicte entre éssers humans. Cert que al llarg de la història sempre hi ha hagut persones i grups amb el coneixement, la consciència i la capacitat necessàries per a contrarestar les idees i les males pràctiques culturals dels sistemes de dominació, per a fer-nos veure el mal que fan (a tots, també als poderosos i als qui més es beneficien de la seva posició), i per a proposar alternatives (en general, interessants des del punt de vista teòric, però amb poc èxit quant a la seva aplicació pràctica). Si no hem avançat tot el que seria de desitjar tal vegada és, primer, perquè encara no hem aconseguit la suficient consciència per a reconèixer que aquesta és una tasca que competeix a totes les persones que conformen un sistema social, ningú pot quedar exclòs d’un procés de canvi que requereix la participació de tots, dels quals tenen poder i dels quals no ho tenen. Segon, perquè no hem après les lliçons que ens mostra la vida amb l’exemple de tants sistemes vius, en els quals la integració no implica igualació o igualitarisme, sinó que comporta un reconeixement pel diferent i per la seva capacitat d’aportar des d’un lloc diferent. Participació, diferenciació i integració són els aspectes fonamentals que determinen la salut i benestar de tot sistema viu, els sistemes humans no haurien de ser una excepció.

Una mirada integral al conflicte

En un sentit bàsic, els éssers humans competeixen (3) entre si per ocupar en un sistema social aquelles posicionis/rols que millor els permeten ser els qui són (identitat, autoafirmació), alhora que els proporcionen els recursos que necessiten per a mantenir, i millorar quan sigui possible, la seva autonomia i benestar. Aquesta competició bàsica (que no sempre implica conflicte) es basa en el fet que els éssers humans som molts i diferents, mentre que les posicions valuoses a ocupar són limitades en qualsevol sistema social. El temor al fet que siguin uns altres els qui decideixin per nosaltres el que podem ser, pensar o fer, ens porta a lluitar/competir per una posició social dominant des de la qual protegir la nostra identitat i assegurar el nostre benestar. Aquesta competició no ocorre només en sistemes socials jeràrquics, on les posicions amb major poder i privilegis són conegudes. Es dóna igualment en sistemes socials formalment horitzontals en els quals la necessitat d’aconseguir uns objectius, que els seus membres consideren valuosos, els porta a generar una sèrie de creences internes, inconscients, sobre el valor relatiu de les aportacions dels altres en la consecució de tals objectius (expectatives d’acompliment), generant així una jerarquia d’estatus que sol passar desapercebuda. A les persones amb més estatus els resulta més fàcil ser com són (identitat) i assegurar recursos valuosos (benestar).

Les diferències que existeixen entre les persones juguen un paper fonamental en aquest procés de competició que, si no fem res per a evitar-ho, pot derivar en conflicte. La pressió integradora de tot sistema social obliga els seus membres a acceptar unes regles que necessàriament impliquen renúncies i canvis en la manera de ser, pensar i fer de molts d’ells. Des d’un punt de vista energètic, el més còmode és no haver de canviar, que siguin uns altres els que ho facin. Si la diversitat en un sistema social és petita, la integració es realitza a través de regles (acords) que són fàcils d’acceptar per a la majoria dels seus membres (a penes han de canviar, així que la despesa energètica és petit). Quan la diversitat augmenta, quan en un sistema es donen maneres de ser, pensar i fer que són molt diferents entre si, resulta més difícil integrar totes elles d’una manera que satisfaci a tots. Algú ha de cedir, renunciar a alguna cosa que considera important, i esperem no ser nosaltres. L’única manera d’assegurar-nos que això sigui així és acumular poder. Des d’una posició de més estatus podem influir en els altres perquè siguin ells els qui canviïn, perquè acceptin unes regles que nosaltres proposem.

Amb tot, mai podrem estar segurs que no aparegui algú amb més poder que ens obligui a canviar. Per això, en un sistema social amb molta tensió estructural, en el qual els individus sofreixen tanta pressió per a satisfer les demandes del sistema que es posen en perill les seves pròpies necessitats, la simple trobada amb l’altre diferent genera en molts casos desconfiança. No sabem si la diferència que porta millora o no afecta la nostra posició en el sistema, i en aquest cas no tindríem problemes a valorar i agrair la seva presència, o si comporta elements que posen en perill aquesta posició, i en aquest cas es converteix immediatament en una amenaça. La percepció de l’altre diferent com una amenaça és el punt de partida d’un procés que, segons com evoluciona, diem conflicte. El tipus de resposta que donem a aquesta situació de tensió inicial és clau per a poder parlar del conflicte com una oportunitat d’aprenentatge i creixement, o com un procés destructiu en el qual tots sortim perdent. La nostra experiència amb el conflicte sol ser dolorosa. Fins i tot des d’una posició avantatjosa ens resulta difícil escapar al mal que altres persones ens poden fer.

En última instància tots els conflictes involucren a persones. Arnold Mindell (2004) diu que “darrere dels problemes més difícils hi ha persones, grups de persones que no es porten bé els uns amb els altres”. Amb tot, encara que el conflicte es doni en les nostres relacions personals directes i el visquem intensament com una cosa personal, normalment és un reflex de la naturalesa dels sistemes socials que hem creat. Responem amb un conflicte personal a forces impersonals sobre les quals no podem influir i molt menys controlar. Sense adonar-nos, podem estar projectant els nostres conflictes interns com si altres persones fossin les causants d’ells, reaccionant violentament a la tibant dinàmica d’un camp grupal que s’ha anat conformant des de voluntats individuals segurament bondadoses, però també ignorants, donant forma i expressant elements culturals que resulten ofensius per a altres persones, o sofrint estructures opressives de les quals no som conscients. Per a entendre el conflicte entre persones, en grups, o entre grups, és necessari examinar la totalitat en la qual aquest es desenvolupa, entendre el sistema o sistemes en els quals sorgeix. És necessària una aproximació integral.

El sociòleg noruec Johan Galtung (1969) va ser dels primers a analitzar el conflicte més enllà de la violència directa, física o verbal, observable en les conductes de les parts en conflicte, per a introduir dos elements nous, causants en part de la violència física visible: la violència estructural i la violència cultural. Tot conflicte entre parts ocorre en un context més ampli en el qual operen estructures de tipus social, econòmic o polític que poden ser opressives, que fan difícil que les persones puguin satisfer en elles necessitats fonamentals. Aquestes estructures troben al seu torn suport en creences i valors culturals que legitimen la violència existent i que són assumides en major o menor mesura per les persones. Aquesta anàlisi és també vàlida per a explicar el conflicte en grups i organitzacions. El que sorgeix com un conflicte entre dues o més persones d’un equip, motivat per diferències d’opinió o de caràcter, bé podria ser el resultat d’importants deficiències estructurals en l’organització, o d’una cultura grupal o corporativa que afavoreix la competque afavoreix la competició entre les persones o fomenta la circulació d’estereotips i prejudicis. D’altra banda, si tenim en compte que les persones responem a determinades situacions seguint patrons apresos en un determinat context cultural (rols) amb significatives diferències de poder (estatus), molts dels conflictes interpersonals poden considerar-se en realitat com a conflictes entre rols amb estatus i interessos diferents. En última instància són, per tant, conflictes culturals.

La següent taula, basada en la idea dels 4 quadrants de Ken Wilber, ens permet oferir una aproximació integral al conflicte, a partir de categories tan senzilles com individu/col·lectiu i interior/exterior. Encara que el conflicte sol percebre’s primer com una dificultat o tensió que tenen unes persones amb altres (conflicte inter-parts, en el quadrant superior dret de la taula), la veritat és que les causes reals poden estar en altres llocs de la taula, com hem comentat en el paràgraf anterior. Pot ocórrer que el sistema generi tensió a conseqüència d’una estructura (regles, procediments i pràctiques) que resulta inefectiva i que obliga les persones a donar de si més del que poden donar, o per l’existència d’una cultura que es recolza en una comunicació i en uns valors que comporten una certa violència implícita, o per una distribució del poder que comporta privilegis per a una part del sistema que uns altres consideren desmesurats, abusius i injustos. Finalment, cal afegir que no sols el sistema és generador de tensió. També els individus contribuïm als conflictes des de la nostra inseguretat i temor al desconegut, la nostra poca voluntat per a aprendre de cada situació i experiència, la nostra dificultat per a fer una gestió intel·ligent de les emocions, la nostra ignorància sobre el funcionament de la psique humana especialment en situacions de tensió i, sobretot, la nostra facilitat per a oblidar-nos que som éssers humans que a cada moment fem les coses el millor que sabem.

Notes

(1) Aquest article es refereix principalment a les causes del conflicte dins d’un grup o sistema social. Algunes d’aquestes causes són igualment vàlides per a conflictes inter-grups, sense més que considerar com a totalitat l’ecosistema en què aquests grups operen. La diferència és que un ecosistema, amb ser un sistema complex, no és un sistema viu i manca, per tant, d’una voluntat pròpia d’autoafirmació.

(2) Vegeu Sidanius i Pratto (2001)

(3) Els sistemes dominació es mantenen gràcies a un conjunt de creences fortament arrelades que porten a moltes persones a acceptar, i fins i tot internalitzar, la dominació, encara quan clarament va en contra dels seus interessos com a part de grups desfavorits. Aquest tipus de creences porta a moltes persones a evitar la competició amb els qui tenen més poder o semblen tenir-ho (estatus), mostrant submissió davant aquestes persones o grups. Però això no vol dir que aquestes mateixes persones no competeixin amb altres d’igual estatus pel repartiment de les posicions disponibles per a ells.

Referències bibliogràfiques

Cornelius, Helena i Faire, Shoshana (1995) Tu Ganes, Jo Guanyo. Com resoldre conflictes creativament… i gaudir amb les solucions. Gaia Edicions

Forsyth, Donelson R. (2010) Group Dynamics. Wadsworth ed.

Galtung, Johan (1969) Violence, peace, and peace research. Journal of Peace Research, 6, pàg. 167-191

Marinoff, Lou (2014) Biological Roots of Human Conflict. Journal of Conflictology. Volume 5, Issue 2

Mindell, A. (2004) Asseguts en el foc. Com transformar grans grups a través del conflicte i la diversitat. Ed. Icària.

Sidanius, J. & Pratto, F. (2001) Social Dominance: An Intergroup Theory of Social Hierarchy and Oppression.Cambridge University Press

Weeks, Dudley (1993). Vuit passos per a resoldre conflictes. Vergara editor

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *