Són exactament les 19.49 hores en el moment d’obrir wordpress i posar-me a escriure. Volia fer-ho demà, per a descansar i per a reposar. No obstant això, el meu cap és ara mateix un formiguer d’idees, preguntes i ressons d’una conversa que continua ressonant al meu cap i intueixo que ressonarà dins meu uns quants de dies. La idea era fer un breu resum per a qui han assistit i per a qui volent no l’han pogut fer. Una cosa ràpida, tirant de IA. Però avui s’han obert preguntes a les quals mai havia arribat fins ara, en els més de 10 anys que porto escoltant i sent part activa d’això que anomenem “l’art de facilitar”. Així que vaig. Sense filtres, claus per al posicionament ni llegibilitat. Tecla a tecla segons surt, de cor, com la conversa que acabem de presenciar.
EL CONTEXT de la sessió
Si has llegit els nostres últims articles sabràs que portem un temps connectades amb això d’atendre l’emergent. Des d’aquí i altres pulsions més profundes, menys racionals, decidim obrir també aquest espai per a sostenir una conversa. Una conversa en la qual una pregunta que ressona amb força en diversos grups de facilitació dels quals som part es venia repetint. Què cap i què no cap en la facilitació? I d’aquesta, moltes altres preguntes que apunten en els ressons d’aquesta primera… Es desvirtua el rol si exerceixo tasques puntualment que no corresponen al rol? Quines tasques corresponen i quins no? Quina espera la gent del nostre rol? I moltes més. Però la inquietud anava més enllà: quines preguntes els arriben a altres persones, amb experiències i sabers diferents als nostres, a altres veus i parts de la realitat de la qual som part?
OBJECTIU DE LA SESSIÓ
Aquesta sessió comptava amb un objectiu i un NO objectiu. El primer ja ho hem esmentat: donar cabuda a l’emergent. Atendre un senyal que hem captat en el camp i que creiem que podem atendre. Connectar amb altres parts del camp, de la realitat de la qual som part. Volent escoltar el que el món vol dir/dir-nos.
El No objectiu… Fer “un passeig sense destí”, com els que descrivia Walter Benjamin parlant de fer el “Flaneur“. Ell va definir aquest terme com aquest deambular sense un objectiu o destí predeterminat que permet una observació més profunda i una reflexió que escapa a les lògiques de la utilitat i del consum. Un caminar que permet apreciar detalls que passen desapercebuts al transeünt comú que va d’un punt a un altre determinat. El NO objectiu, és des d’aquesta filosofia, és conversar sense necessitat d’arribar a cap lloc. Desplegar un pensament que pot ser errant, que explora sense la pressió d’arribar a una conclusió immediata o tancada, i que valora el procés de deambulació mental per sobre del destí final. O com el meravellós espai de Mara Torres, l’únic pla de “Parlar per parlar”.
IDEES FORÇA DE LA SESSIÓ (patrocina IA)
Si apliquem la IA i eliminem el biaix humà, deixant el de la pròpia tecnologia, que no és poc, us podem dir que les idees força que han sorgit entorn del rol de la facilitació són:
- Definició i abast del rol de la facilitació: No existeix una única definició; depèn del context (empreses, organitzacions fluides, processos de canvi). Encara que si que hi ha cert consens en què el rol se centra en sostenir el procés del grup, no a imposar solucions ni apropiar-se del resultat. Se subratlla aquí la importància de mantenir l’objectivitat i neutralitat, equilibrant ser part de l’equip amb no perdre distància crítica.
- Gestió de límits i responsabilitats: És important aclarir què entra i què no entra en el rol (ex. actes, informes, lideratge). Hi ha per tant que evitar diluir-se en tasques administratives o consultives que no corresponen al rol. La responsabilitat última és la integritat del procés, no garantir resultats específics.
- Facilitació com a lideratge no autoritari: Es va destacar la necessitat d’un lideratge col·laboratiu i comunitari, evitant consells per part del rol. El facilitador acompanya i emmarca, però retorna la responsabilitat al grup, tot el temps. En aquest sentit, el poder i la institucionalització del rol han estat assenyalats com a desafiaments recurrents.
- Facilitació en processos de canvi: Qui facilita ha de servir al sistema en evolució, no imposar la seva visió. És important identificar les necessitats reals del grup i treballar des d’aquí. Es va reconèixer que el rol pot tenir un impacte transformador, però sempre des del respecte als límits del propi grup, del seu moment, etc.
- Desafiaments en contextos empresarials: Confusió freqüent amb altres rols que poc tenen a veure amb la facilitació: secretària, consultora o assessora. Existeix una certa pressió per generar informes o actes que reflecteixen inevitablement biaixos personals. La definició del rol varia segons la cultura i l’etapa evolutiva del grup.
LES MEVES CONCLUSIONS (PATROCINEN ELS MEUS BIAIXOS I EMOCIONS)
No esperis objectivitat en aquest paràgraf, escric en qualitat d’escoltant d’una conversa, no de facilitadora d’aquesta. I tampoc esperis conclusions molt clares, perquè tinc una tendència extranya a pensar en forma de preguntes. Així que aquí va una mescladissa d’idees i preguntes que potser no t’aclareixen res, però que resumeixen la meva experiència.
Tan sols m’emporto una certesa d’aquesta sessió: hi ha tantes definicions de facilitació com experiències sobre aquest tema. I des d’aquí, considero clau i coincideixo en la idea que sí, fa falta un marc i definició comuna del que és facilitar, màximament si volem donar-li rigor professional a aquest rol. Aquí em surten de sobte judicis contra qui es fa dir facilitadora i no sap per exemple res de les jerarquies d’estatus o poder. M’explota el cap, però llegeixo la meva certesa i això em fa callar el judici. IDEA FORÇA: CAL POSAR LÍMITS, DEFINIR, CANVIAR DE BARRET QUAN CAL. (O almenys posar-li a cada facilitador/a la seva deguda etiqueta, com a les croquetes, perquè res tenen a veure les de bullit amb les de de les pera, formatge i nous)
El rol del facilitador continua sent un concepte en construcció, plural i contextual, però en qualsevol cas -i fins que aconseguim cert consens- la claredat personal i la consciència del des d’on estem acompanyant és per a mi un bàsic. El més difícil de sostenir en el rol, però el més bàsic. Aquí s’obren preguntes com: estàs tractant de salvar al grup? qui t’ha demanat que facis tal cosa? en quin moment has accedit a enviar això? acompanyant de què? No es pot ser més superba! IDEA FORÇA. ACOMPANYAR ÉS UN ACTE DE PODER I consegüentment UN EXERCICI DE RESPONSABILITAT. Si quan facilites no la sents, fes-t’ho mirar. I oju, perquè la responsabilitat té a veure amb el grup i el seu procés, amb el no alterar-lo, amb el deixar-lo ser, però no amb el resultat. Això en qualsevol cas hauria de ser sempre del grup. Si t’assalta el dubte pregunta’t Qui és l’interessat a arribar a un resultat, un lloc x, o ser millor com a grup?
A hores d’ara, la gent no té encara ni idea del que és la facilitació. Especialment l’àmbit empresarial. Aquest desconeixement tergiversa les expectatives sobre el nostre rol, genera peticions inatendibles i a qui facilitem ens pot arribar a frustar bastant, especialment si això d’ajustar expectatives i posar límits no és el teu. Posa’ls. Ara bé, com a facilitadora em pregunto: No tenim potser com a professionals la responsabilitat de fer saber què és això de la facilitació? Què es pot i què no esperar del nostre rol? Jo penso que sí. Però també penso que mentre ho comprenen, no podem deixar als grups en el buit. IDEA FORÇA. EL NOSTRE ROL IMPLICA ACOMPANYAR LA CORBA D’APRENENTATGE SOBRE EL NOSTRE ROL QUE TRANSITA ARA MATEIX EL MUNDO. I des d’aquí crec que podem acompanyar amb una mica més de laxitud… Sense ser tan dogmàtiques amb la definició del rol sempre que no robem al grup el seu procés, emmarcant potser que això no és del rol, que no vols tampoc salvar al grup, però mostrant-los una manera de fer-lo.
El meu boom al cap. De sobte una intervenció que ve a explicar la seva experiència i el paper que juguen els rols de facilitació. En aquest cas limitants del propi procés del grup. Per a entendre-ho millor. Un cas on qui han de facilitar la participació ve de l’admisnitració pública i que ha de complir uns certs estàndards. Aquesta estructura en la qual s’emmarquen rol i procés és el major dels límits. I aquí em ve un concepte nou: la “institucionalització del rol” i com depenent de l’estructura a la qual serveix mentre que es posa al servei del grup, perverteix la seva funció per complet. IDEA FORÇA: LA FACILITACIÓ ÉS ENTRE L’ESTRUCTURA DE LA QUAL ÉS PART I EL GRUP AL QUAL FACILITA, EL MATEIX QUE EL COMANDAMENT INTERMIG ENTRE ELS SEUS CAPS I EL SEU EQUIP. És la pròpia tensió que exerceix el sistema la que desvirtua el rol. Per tant em pregunto: I si no són solament qui ens contracten els que no entenen el que és facilitar sinó que tampoc moltes de les empreses que proveeixen serveis de facilitació ho estan entenent?
Finalment, a veure si soc capaç de hackejar els vostres sistemes. La pregunta que m’agradaria continuar explorant després de tanta certesa i judici compartit (almenys en les meves conclusions) és:
Si la facilitació és un rol i els rols són constructes socials que evolucionen mitjançant interaccions repetides amb l’entorn on es despleguen… El mateix que evolucionen i canvien en la seva definició rols com els de gènere, la maternitat, el lideratge, o el de moltes altres professions com per exemple el treball social… Per què no anava a poder evolucionar el de la facilitació? I en tal cas, quina essència és la que hauria de preservar per a poder continuar considerant, faci el que es faci, que una persona està facilitant un procés de grup/equipo?
Milers de Gràcies a totes les persones que heu vingut i heu enriquit aquesta conversa, per a mi ha estat veritablement inspiradora. M’ha encantat aquest deambular verbal amb totes vosaltres. Ens veiem flaneurs de la paraula.